Laura Pérez

Laura Perez

Vaig néixer a la Barcelona de 1982. El meu nom és Laura Pérez i sóc feminista. Fins fa dos anys em dedicava a la cooperació internacional a diferents països de Llatinoamèrica. He coordinat diversos projectes centrats en la reducció de desigualtats, posant especial èmfasi en aquelles basades en qüestions de gènere. Vaig treballar per a l’ONU DONES per a l’eliminació de la violència sexual a l’espai públic i actualment estudio un màster en Estudis de Gènere, Dona i Ciutadania.

Vaig tornar a Barcelona embarassada, amb el record d’un país amb una àmplia classe mitjana i em vaig trobar amb poques oportunitats i amb un futur cada vegada més desigual, amb grans bretxes. Des de Quito, on jo residia, arribaven ressonàncies de la crisi espanyola, molts immigrants tornaven al país explicant la situació de precarietat laboral, desnonaments i veritables drames familiars. Des de la ingenuïtat d’una espanyola en l’exili, una no pensa que pugui arribar a afectar a tota la base social; una no vol creure que ens estiguin prenent el pèl d’aquesta manera. Que les desigualtats del nivell mundial arriben també al denominat primer món imposant el seu ordre criminal. Jo, en acabar la carrera de Periodisme, vaig marxar a Londres a aprendre anglès. Sí, sóc d’aquella generació afortunada que marxava un temps simplement per aprendre i conèixer món. M’agradaria que la meva filla heretés almenys les mateixes oportunitats i drets. Tot i que no em conformo només amb això.

//

Nací en la Barcelona de 1982. Mi nombre es Laura Pérez y soy feminista. Me he dedicado hasta hace dos años a la cooperación internacional en diferentes países de Latinoamérica. He coordinado varios proyectos centrados en la reducción de desigualdades poniendo especial énfasis en aquellas basadas en cuestiones de género. Trabajé para la ONU MUJERES por la eliminación de la violencia sexual en el espacio público y actualmente estudio un máster en Estudios de Género, Mujer y Ciudadanía.

Volví a Barcelona embarazada, con el recuerdo de un país con una amplia clase media y me encontré con pocas oportunidades y con un futuro cada vez más desigual, con mayores brechas. Desde Quito, donde yo residía, llegaban ecos de la crisis española, muchos inmigrantes volvían al país explicando la situación de precariedad laboral, desahucios y verdaderos dramas familiares. Desde la ingenuidad de una española en el exilio, una no piensa que puede llegar a afectar a toda la base social; una no quiere creer que nos están tomando el pelo de esta manera. Que las desigualdades del nivel mundial llegan también al denominado primer mundo imponiendo su orden criminal. Yo, cuando acabé la carrera de Periodismo, me fui a Londres a aprender inglés. Sí, soy de esa generación afortunada que se iba fuera un tiempo por el mero hecho de aprender y conocer mundo. Me gustaría que mi hija heredara al menos las mismas oportunidades y derechos. Aunque no me conformo sólo con eso.